18 d’octubre de 2017

Per molts anys de Moll


L'univers lexicogràfic del menorquí Francesc de B. Moll ha estat present en aquest bloc des dels seus inicis. Recordem quan vam difondre el seu article "Criteris lexicogràfics" (1928) i el seu opuscle Els dos diccionaris (1956); quan vam escriure sobre la gran tasca de l'Editorial Moll, més d'un cop; i quan vam dir quatre mots sobre el diccionari bilingüe català-castellà més bellament editat que tenim. 

En definitiva, estem parlant del principal col·laborador de Mossèn Antoni Maria Alcover en el Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment com a Alcover-Moll, un dels principals diccionaris de la lexicografia catalana, d'ara i sempre.

Aprofitem així ara per recordar que el 10 d'octubre és el dia Francesc de B. Moll (és el dia en què nasqué el 1903). Dins dels actes de celebració d'aquest dia, a Barcelona, el divendres 20 d'octubre, en el nou Espai Mallorca, hi haurà una lectura de rondalles catalanes, unes paraules del lingüista mallorquí Joan Veny sobre "Francesc de B. Moll i el tresor del DCVB" i la inauguració d'un "Racó Francesc de B. Moll a la llibreria de l'Espai Mallorca.




Aprofitem per ampliar el racó particular que Francesc de B. Moll té en aquest bloc amb algunes imatges més de la seva obra. Per molts anys de Moll!

Conferència a Barcelona el 1950

El 1956 es complia el centenari del naixement de Don Marcelino Menéndez Pelayo 

Publicat per ell a Palma el 1968, 2a ed.

Felicitació del Nadal de 1970 d'en "Mollet"
Lliçó inaugural del cursos de català balears, 1978

Editorial Moll, 1981, 2a ed.

19 de juliol de 2017

"Col·leccionar diccionaris"

"Col·leccionar diccionaris", article del lingüista David Paloma en el suplement Cultura d'El Punt-Avui del diumenge 16 de juliol de 2017.


24 de gener de 2017

El punt volat abans d'aixecar el vol


Els catalans tenim un punt volat per a representar la ela geminada des que les Normes ortogràfiques de l'IEC així ho disposaren. De les 24 normes signades el 24 de gener de 1913, és al final de la 7a en què trobem: "la l doble serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l: carretel·la, potxinel·li, col·legi, intel·ligencia [sic], etc." [en aquest text ela geminada i ela doble són expressions sinònimes]

La qüestió del punt volat és tema d'actualitat que ocupa i preocupa tipògrafs, informàtics i altres catalanòfils d'aquest món de bits. Tanmateix, en lloc de mirar cap endavant, des d'aquí girem la vista enrere per descobrir quines solucions ens mostren les impremtes dels diccionaris anteriors a les normes de 1913.

La solució tipogràfica més habitual era l'ús del guionet. Donem un parell d'exemples, sempre a partir del mot col·legi. El primer és del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina (1839) de Pere Labèrnia. En les diferents edicions del Labèrnia, l'anomenat diccionari de la Renaixença, sempre trobem el guionet entre les dues eles.  
 


El mateix recurs tipogràfic el trobem en les diferents edicions del diccionari català-castellà (o invers) de Jaume Àngel Saura. En aquest cas, mostrem la pàg. 102 d'una edició pòstuma del 1904, tot i que apareix igual en altres edicions vuitcentistes.


L'ús del guionet per a la ela geminada no és qüestió del passat. Els primers casos els tenim al segle XIX, però des que existeix la convenció del punt volat, sempre s'han pogut trobar textos, més o menys formals, en què, per qüestions tècniques, s'ha optat per mantenir el guionet.

Una altra opció és el dígraf palatal [ʎ], l'actual ela doble, sense cap caràcter entremig. Aquesta opció ja la trobem en repertoris lexicogràfics antics, com el Gazophylacium (1696) de Lacavalleria o el diccionari de Torra. En aquesta imatge ho veiem en el Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus (1670) de Pere Torra.


 També és el que trobem en el Diccionari mallorqui-castella de Pere Antoni Figuera (1840):


Una alternativa diferent és escriure directament ela simple, com feia fa segles Antoni Font en el Fons Verborum (1637).


 També ho escriu així Josep Aladern en el Diccionari popular de la llengua catalana (1904-1909).


 També amb ela simple ho trobem  en el Diccionario valenciano-castellano (1851) d'Escrig.



El darrer cas que mostrem és diferent. El Diccionario catalan-castellano-latino (1803-1805) d'Esteve Belvitges i Juglà és el primer diccionari que hem trobat que separa la ela geminada amb algun caràcter. I, curiosament, no és amb un guionet, sinó amb una barra vertical. A més, aquesta barra vertical no és la clàssica pleca, sinó que ens apareix volada, com el seu company d'un segle després, el punt.


La barra vertical volada del Belvitges no va fer fortuna en els diccionaris catalans. Més d'un segle després, el punt aixeca el vol.  Avui 24 de gener de 2017, ho recordem, tot proclamant el primer #DiadelPuntVolat.


Més informació a Dia del punt volat


1 de desembre de 2016

Necessari


 "Hi ha llibres contingents. Necessari, el diccionari."
El rastre blau de les formigues (2014) és un llibre del poeta menorquí Ponç Pons. A la pàg. 10 trobem aquesta declaració aforística d'amor lexicogràfic. Com diu ell mateix poc després: "Amb els anys un aprèn a veure quines són les poques coses necessàries i descobreix sobretot quins són els grans poetes essencials". Entre les poques coses necessàries, la llengua, el diccionari.


24 de novembre de 2016

Ruta Pompeu Fabra




Aquest diumenge 27 de novembre comencen a Barcelona unes rutes culturals, a peu, entorn dels episodis més rellevants de la vida i l’obra de Pompeu Fabra, amb set parades per diferents indrets (L’Avenç, l’Ateneu, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans...). Més informació a rutapompeufabra.com.



Fabra en dos retrats de Ramon Casas (fragments)

  Desitgem que a partir d'aquestes rutes, l'Ajuntament de Barcelona reti l'homenatge necessari a Fabra indicant com es mereix l'indret de Gràcia on va néixer. Recuperem així, novament, la campanya "Una placa per a Pompeu Fabra".

http://lexicografia.blogspot.com/2012/01/una-placa-per-pompeu-fabra.html

18 d’octubre de 2016

La literatura no és sinó un diccionari


"Perquè la literatura no és sinó un diccionari, un compendi de significats per a diferents circumstàncies i experiències humanes. És un diccionari de la llengua en què la vida parla a l'ésser humà."
Joseph Brodsky, En una cambra i mitja

Delacroix deia que la natura també és un diccionari i Cocteau deia que qualsevol obra mestra literària no era sinó un diccionari desordenat, ergo quasi tot és un diccionari. 

[Citació de Brodsky provinent d'un tuit de l'escriptor Joan Todó, @2dabril]

València: PUV, 2013. Trad. d'Anna Torcal i Salvador Company



13 d’octubre de 2016

Miquel Pesce Vich, lexicògraf pitiús

Foto de Miquel Pesce Vich del web de l'Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia
Miquel Pere Pesce Vich (Alger, juliol de 1942 - Sant Antoni de Portmany, Eivissa, setembre de 2009) tenia vint anys quan vingué a viure a Eivissa, la terra de sa mare Maria Vich, on es va dedicar a ensenyar llengües (francès, anglès, llatí, alemany i català) a Sant Antoni de Portmany. Autodidacte i apassionat per les llengües i per Eivissa, va col·laborar en diferents mitjans de premsa local (La Prensa de Ibiza, Diario de Ibiza) o altres publicacions com el Butlletí de la Casa d’Eivissa i Formentera a Catalunya  o el Butlletí Informatiu de l'Institut d'Estudis Eivissencs. El seu principal focus d'interès va ser les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera). 

L'any 1986 va publicar dues obres d'interès lexicogràfic. Per una banda, el Diccionari biogràfic de les Pitiüses I (Eivissa: Impremta Ibosim, 1986), un recull dels hòmens i les dones que s'han significat en la cultura de les Pitiüses: "els personatges que han contribuït d'una faisó o d'una altra al desenvolupament de la cultura dins els seus diversos rams". Pesce Vich va fer aquesta recerca de més de 600 currículums breus per tal de "rescatar de l'oblit llinatges i fets que la nit dels temps havia coberts amb la seva capa". La seva intenció era continuar aquesta obra amb un segon volum per completar-ne els buits, però no va poder ser.


 
El mateix any publicà Paraules de les Pitiüses quasi oblidades (Eivissa: Impremta Ibosim, 1986), un llibret de 27 pàgines publicat amb l'ajut de l'Asociación de Amigos de Santa Eulalia. L'obra és un diccionariet bilingüe d'equivalències eivissenc-castellà i castellà-eivissenc, ideat per "sebre sa situació actual d'algunes paraules que, a ses Pitiüses, es troben en via de desaparició".


En edició pòstuma ens ha arribat l'obra a la qual dedicà més de dues dècades, el Diccionari multilingüe d’Eivissa i Formentera (2016), un llibre publicat pel fill Antonio Pesce Serra, amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia. Aquest recull lexicogràfic inclou més de 13.400 entrades de lèxic de les Pitiüses, sense definició però amb equivalent en castellà, alemany, anglès i francès, a més de la pronúncia. El Pesce Vich esdevé una font important per conèixer mots i expressions del català eivissenc.